Teoria de Gotas

 

teoria_de_gotas2

La matèria existeix a l’Univers en diferents estats; sòlid, líquid, gasós i plasmàtic. L’estat plasmàtic conté tots els altres i a la mateixa vegada actua com el dimoni de Maxwell [1], té informació, polaritat, direcció i velocitat, i obre les comportes d’un sistema teòricament tancat.

Trobem plasma a les aurores boreals i als rajos, però encara no ha estat àmpliament estudiat per la seva llunyania o per la seva impossibilitat de veure’s contingut.

<<Produir un canvi d’estat en la matèria, requereix molta energia.>>

Imaginem un recipient que conté aigua, perquè aquesta bulli, i una part d’ella passi a un estat gasós, és necessari la creació d’un nombre determinat de nuclis amb un determinat radi. Succeeix el mateix si volem tornar aquesta aigua en gel, primer necessitem uns nuclis que comencin a formar gel, i després, de vegades amb un sol cop simple i petit, es pot fer que tot un llac cristal.litzi en tres segons o que tombi un iceberg de la mida de Luxemburg.

Per canviar, per crear un nucli, el primer, el més necessari és crear una interfície, alguna cosa que conté en si mateixa, una cosa que és a la vegada diferent al que existeix fora, diferent del que hi ha en el medi.

teoria_de_gotas

A la figura observem un eix de coordenades on trobem el radi dels nuclis de forma ascendent, i un eix d’ordenades on trobem la energia de forma ascendent.

La creació d’una interfície segueix una equació 4pr2ds-1, on ds-1és un paràmetre que pertany a cada material. Aquesta corba és energèticament negativa, com més gran és el radi de la partícula, major energia necessitem per crear aquesta interfície.

Creada la interfície, l’equació de volum = 4/3pr3DGv ; és energèticament positiva, com més gran és el volum del nucli, menor energia és requerida perquè aquest augmenti, el mateix succeeix quan omplim un globus, la primera cop d’aire costa més que el segon per fer-lo créixer.

La suma de les dues equacions, donen la corba de la teoria de gotes, representada en verd en figura.

Els nuclis creats que no aconsegueixen el radi crític r, tornen al seu estat inicial, al 0. Una vegada però, aconseguit superar el radi critic r, la nucleació i el creixement és imparable, el canvi d’estat de la matèria es realitzarà a tota la matèria continguda en el recipient.

A l’exemple de l’aigua bullint, primer apareixen uns petits nuclis amb energia diferent del medi, i una vegada han aparegut molts nuclis amb un determinat radi crític, l’aigua comença a bullir, i quan bull , bull tota l’aigua continguda en el recipient.

Si en el sistema introduïm una major energia, un ou, un glaçó, un cop, una vibració, alguna cosa que aporti major energia al sistema, el radi crític es desplaça en el seu valor a l’eix de coordenades, com conseqüència d’una major energia en el sistema, els nuclis que havien crescut i que no havien aconseguit el radi crític, no tenen la suficient energia i es destrueixen, dissolent-se i tornant al seu estat inicial.

Podem realitzar una analogia del funcionament de la Teoria de Gotes amb la incertesa de la Construcció d’una Societat No Jeràrquica.

En l’eix on trobem el radi, tindríem alguna variable anomenada entropia evolutiva*. Des del meu subjecte i perspectiva, una entropia evolutiva, seria la direcció desordenada cap a l’establiment d’una societat no jeràrquica, aquell moment que es donarà, tard o d’hora.

(Això evidencia que de moment no contemplo la nostra extinció, ni la vida ni com un 1984 ni com una pel.lícula d’Alien)

Sent mes pragmàtica, l’eix de coordenades, el radi, representa el convenciment de canvi, i un determinat radi crític, el convenciment del canvi comú. Això no vol dir que totes anem a estar convençudes en totes les coses a la mateixa vegada, però, perquè es produeixi un canvi conjunt hem d’estar convençudes en algunes coses comunes al mateix temps.

Agafem el convenciment del canvi, com una passió transmutable e inevitable, definida en si mateixa com la passió de l’Ara, convençuda de voler desitjar alguna cosa, de voler moure fitxa, sentint-me tan convençuda que ja no puc fer una altra cosa.

A l’eix on es troba la energia, tenim el nombre de ciutadans que volen aquest canvi.

Anteriorment al present que vivim, han existit diferents revolucions, diferents entropies evolutives cap a canvis possibles, la revolució francesa, la república, el maig del 68, les primaveres àrabs, el 15M, però sempre, abans del canvi total, abans d’obtenir un determinat radi crític, s’ha introduït en el sistema una energia major, amb la qual cosa, els nuclis creats, aïllats i sense contagiar als veïns, s’han dissolt, trist i solitàriament, amb molt poc relleu i memòria. Després de la declaració de drets universals, guerres, després de la república, guerra i dictadura, després dels moviments a les places una repressió encoberta i una duresa social alienant, de bon dia passi horror mira el meu piset! i els nuclis que s’havien format diferents i aïllats i sobretot lliures, amb una interfície que els separava de l’existent, des del propi medi, no aconseguiren ser el nombre de nuclis suficients, ni tingueren el radi crític necessari com per tombar la partida, i solitaris es dissolgueren, tot tornant a la seva posició inicial, i tot torna a començar, i tot comença de nou en sistemes amb major energia, neixen nuclis mes forts, més convençuts, i ja no sols som més ràpides sinó també més llestes, i el demoni de Maxwell ens obre les portes.

*emulant als físics teòrics, inventant una magnitud de la màniga on poder establir tot un sistema posterior inamovible.

[1]http://ca.wikipedia.org/wiki/Dimoni_de_Maxwell

Deja un comentario